Els mots by Jean-Paul Sartre — Read

Charles Schweitzer no s'havia considerat mai un escriptor, però, a setanta anys, la llengua francesa encara el meravellava, perquè l'havia apresa amb dificultat i no era ben bé la seva: jugava amb ella, es complaïa en els mots, li agradava de pronunciar-los, i la seva despietada dicció no planyia ni una síl·laba; quan li vagava, la seva ploma els aplegava en ramells. Il·lustrava de bon grat els esdeveniments de la nostra família i de la Universitat per mitjà d'obres de circumstància: felicitacions de Cap d'any, d'aniversaris, compliments en els àpats de noces, discursos en vers per la festa de sant Carlemany; sainets, xarades, rodolins, banalitats afables; en els congressos improvisava quartetes, en alemany i en francès.

Al comencament de l'estiu, les dues dones i jo marxàvem a Arcachon abans que l'avi hagués acabat els seus cursos. Ens escrivia tres vegades la setmana: dues pàgines per a Louise, una postdata per a Anne-Marie, i, per a mi, tota una carta en vers. A fi de fer-me gaudir més la meva felicitat, la mare aprengué i m'ensenyà les regles de la prosòdia. Un dia algú em sorprengué esborrallant una resposta versificada; insistiren perquè l'acabés i m'hi ajudaren. Quan les dues dones trameteren la carta, rigueren fins a caure'ls les llàgrimes pensant en l'estupor del destinatari. A retorn de correu vaig rebre un poema a glòria meva i vaig contestar amb un altre poema. S'establí el costum: l'avi i el seu nét s'havien unit amb un nou lligam i es parlaven, com els indis, com els pinxos de Montmartre, en una llengua prohibida a les dones.